Thoreau, Fuster i Lorca. A la recerca del temps perdut

Manifest per una concepció més sana del temps

Tal com veiem a la poètica d'Aristòtil, “La metàfora consisteix a donar a un objecte un nom que pertany a algun altre; la transferència pot ser del gènere a l'espècie, de l'espècie al gènere, o d'una espècie a una altra, o pot ser un problema d'analogia”. És per això que pretenc explicar la concepció del temps de Henry David Thoreau vista a Walden a partir d'una analogia amb el poema Grito hacia Roma del poeta espanyol García Lorca i l'obra Diccionari per a ociosos de l'assagista valencià Joan Fuster.

En primer lloc, m'agradaria mostrar la biografia de l'autor de Walden. Citant la contraportada del mateix en l'edició d'Errata naturae: “Thoreau abandona la seua casa familiar de Concord (...). Però no se'n va als boscos per “jugar la vida”, sinó per “viure-la intensament de principi a fi”. Thoreau estava convençut que una altra vida era possible, lluny dels embussos infecunds i les relacions tòxiques que s'estaven produint a la ciutat. El llibre de Thoreau és un cant a una vida plena, en plena concordança amb la nostra mateixa naturalesa. D'aquesta manera, a partir d'experiències vitals que li van esdevenint al pensador, ell ens ofereix un canvi de vida individual per aconseguir aquesta felicitat tan inabastable en la societat occidental i el nostre mode de viure a contrarellotge.

Joan Fuster, en la seua entrega del Diccionari per a ociosos, en el capítol de Lectura ens ofereix una visió clau per entendre la cosmovisió de Thoreau. L'època anterior a la que Thoreau pateix es regia pel temps de forma natural, a través dels astres l'agricultor de l'edat mitjana sabia quin era el seu quefer. Només hi havia un parell d'objectes que li recordaven el pas del temps: el rellotge solar de la plaça central i el campanar. Però cap d'ells interfereix en la bona vida de l'humà com ho fan els revolucionaris rellotges de mà i paret. Els primers recordaven al caminant la fragilitat del temps i el seu efímer pas per la Terra amb inscripcions com “totes fereixen, l'última mata”, o aforismes llatins com: “Cotidie morior”, “Dum spectas fugio”, “Maneo nomini”, etc. I el campanar simplement es limitava a cridar els creients a missa i a alçar la veu en cas de perill. Tanmateix, el temps concebut des dels rellotges de mà és rotundament diferent. Els rellotges marquen el camí de la “productivitat” i ens adverteixen de totes les tasques que encara no hem fet al finalitzar el dia, ens imposen unes pautes que ens són del tot pernicioses. Citant Thoreau: “Vivim massa ràpid. Els homes consideren que és essencial que la nació comerciï i exporti gel i parli gràcies al telègraf i viatgi a trenta milles per hora, ho facin ells o no”, fent ara referència a l'invent del ferrocarril, tema que tractarem més endavant per la seua profunda relació amb la percepció del temps.

Arribats a aquest punt, d'una banda, tractarem d'analitzar la concepció negativa del temps que se'ns ha imposat des dels poders fàctics de la societat -fordista a l'època de Thoreau, mecanització i especialització: el naixement de la fàbrica-. I d’altra banda, finalitzarem conceptualitzant succintament la cara optimista de la moneda que ens llença Thoreau, perquè recordem, Thoreau és un autor optimista, melancòlic a vegades però visionari i utòpic.

Comencem per la visió tràgica que l'autor ens ofereix de la visió del temps que senten o, pateixen, els occidentals (recordem que Thoreau veu el problema en la civilització occidental, altres com la hindú o els pobles nadius americans no tenen aquest problema). Thoreau marxa al bosc per meditar de forma distanciada sobre la naturalesa humana i sent veritable angoixa pel ritme de vida dels occidentals. Al contrari del que argumenten alguns dels seus lectors, ell es preocupava molt conscientment del dolor dels seus conciutadans, els quals usaven la seua vida per treballar i no al contrari. “Simplicitat, simplicitat, simplicitat”, crida Thoreau, però sembla que la població no el vol escoltar. Ell afirma: “La majoria dels homes, fins i tot en aquest país relativament lliure, per mera ignorància i error, està tan preocupada amb els ciutadans ficticis i les tasques rudes però superflues que no pot recollir els seus millors fruits. Els seus dits, de tant treballar, són en excés grollers i tremolen massa per a això”, seguint en la mateixa pàgina: “En realitat, l'home treballador i esforçat no té temps lliure per desenvolupar una vida quotidiana íntegra i pròpia, ni tan sols pot mantenir les relacions més virils amb altres homes, ja que la seua feina depreciaria el mercat. No té temps per ser una altra cosa que una màquina”. 

D'aquesta manera, arribem a la conclusió de la mà de Thoreau que estem malgastant la vida, el més valuós que tenim. Per exemple, al capítol quatre, Sons, tornant al cas que havíem deixat pendent, Thoreau insisteix molt que és més ràpid anar caminant que en ferrocarril. D'una banda, aquests mitjans de transport els produeixen pobres amb la suor del seu temps (jornades molt llargues) i ho gaudeixen sobretot els més adinerats. D'altra banda, moltes vegades el bitllet del tren costa més que el propi camí. Per exemple, si caminant són cinc hores de trajecte i en tren una, però el bitllet equival a 10 hores de dur esforç, les hores invertides a peu són significativament menys: estalviem temps! Això és el que més incomoda a Thoreau, no tenim temps per a res, però això és una entelèquia, el que succeeix és que perdem, tirem, malgastem moltíssim temps.

L'escriptor veu amb tristesa aquesta forma de ser (epistemològica) i de veure (estètica) la realitat. Ens proposa davant això una empremta que l'ecologisme aviat seguirà, un decreixement de la jornada laboral, una major vinculació amb el nostre entorn i una revitalització del plaer hedonista (respectant les distàncies entre ambdós). Personalment, em recorda a un diàleg de Diògenes: Segons una altra anècdota, un dia estava Diògenes a la plaça, menjant verdures que altres havien tirat a les escombraries. Va passar davant d'ell un altre filòsof i li va dir: “Si treballessis per als nobles com jo, no hauries de menjar verdures”. Diògenes va contestar: “Si mengessis verdures com jo, no hauries de treballar per als nobles”. Thoreau ens expressa que una altra vida és possible i es posa a ell mateix com a exemple. Com hem vist, un dels majors problemes de la seua societat és la visió del temps, Thoreau inverteix aquest concepte i ho plasma a Walden. Ara ens preguntem, quina és la concepció vital del temps que ens recomana Thoreau? Lorca bellament afirma: “El hombre que desprecia la paloma debía hablar,/ debía gritar desnudo entre las columnas,/ y ponerse una inyección para adquirir la lepra/ y llorar un llanto tan terrible/ que disolviera sus anillos y sus teléfonos de diamante”.

Com hem vist tant en l'exemple del cínic Diògenes com en els versos de Lorca, Thoreau proposa una espècie de “minimalisme”, respectant les distàncies. “Simplicitat, simplicitat, simplicitat”. L'autor concep el temps com el més valuós que tenim els humans i que hem d'aprofitar-lo per ser feliços (eudaimonia) amb la natura (l'obra de Déu, on veiem la seua faceta religiosa i, sobretot, transcendentalista, romàntica fins i tot). És per això que veiem a Thoreau gaudint dels plaers de forma constant (des de llegir un llibre fins a una capbussada al llac Walden, o escoltar atentament els ocells).

Avui en dia hem oblidat tot això, ja no reconeixem ni els ocells ni la pròpia felicitat quan se'ns presenta davant dels nostres ulls. I tot això ve donat per aquesta forma de veure el temps, que Thoreau nega. Ell valora molt més la seua llibertat i només treballa per hores/dies, la seua jornada laboral mai va més enllà de la posta de Sol i es dedica a allò que veritablement li agrada. Utilitza el temps per viure i no només per treballar o consumir. Al cap i a la fi, ell està organitzant la llavor del moviment ecologista, cuidant el medi ambient i la seua relació amb ell, però sobretot perquè defensa radicalment aquesta visió que, per senzilla que és, a molts els incomoda: hem d'anar a menys, deixem a la natura florir i floreixem amb ella: guanyem temps perquè és efímer i el regal que ens ha donat Déu, diu Thoreau, és el veritablement important.

Cridem, estimem, somiem, gaudim, visquem... utilitzem el temps que tenim de forma total, aquesta és la proposta de Thoreau! Només tenim una vida, només tenim un planeta, només tenim això i hem d'apreciar-ho com el tresor que és: joventut, vida, diví tresor!